I és
que, com hem dit, 44 anys després i en un context on semblava que
s’havien assolit les màximes quotes d’alliberament per a totes les
persones LGTI, just el contrari del que qualsevol de nosaltres podia
pensar, l’ofensiva contra els nostres drets s’ha intensificat.
Una ofensiva engegada per la dreta més
rància de l’estat, una ofensiva que carrega en tots els nostres drets,
com a poble, com a classe, i també i com sempre hem denunciat contra els
nostres cossos i sexualitats.
Una ofensiva que pren moltes formes;
declaracions de bisbes homòfobs i ministres que continuen sacsejant
l’opinió pública tractant-nos de malaltes, atacs contra les poques
mesures que ens equiparaven legalment a tota la població en tant que
lesbianes, gais i transsexuals, atacs contra el que ja era una minsa i
insuficient educació per la diversitat sexual a escoles i instituts,
retallades en matèria de prevenció sexual i en programes dirigits a les
persones amb VIH, reformes legislatives contra el dret a decidir de les
dones, i boicots com el del PP i CIU al principat a la llei contra
l’homofòbia, una llei que tot i que sabem que no cobreix totes les
problemàtiques que ens afecten, comença a afrontar-les.
En definitiva, una ofensiva contra tot
allò que podia desprendre un cert aire a drets de totes les persones, i
contra les formes de vida que no concorden amb el nacionalcatolicisme
del PP.
Però no ens enganyem, aquesta ofensiva
no ve de nou, fa massa anys que patim la duresa del patriarcat i de
l’heternormativitat. Un sistema que ens obliga a seguir uns cànons
relacionals sexo-afectius des que som ben petites, que ens diu com ens
hem de comportar i vestir, que construeix de manera monolítica els
nostres gèneres i sexualitats. Un règim ideològic que a dia d’avui
continua matant i assassinant arreu del món, que continua perseguint les
sexualitats dissidents, que invisibilitza les lesbianes obviant-les a
ulls de la societat, que patologitza les qui no encaixem en els
paràmetres del binomi home-dona i que, en un pla diferent, ens intenta
encaixar en els circuits del consum rosa, eliminant qualsevol rastre de
contingut revolucionari de les nostres identitats.
Lluny de sentir-nos víctimes, avui 28
de juny i sempre, agafem el relleu de totes les lluitadores de
Stonewall, de totes les companyes que prenien els carrers als anys 70 a
Barcelona jugant-se en molts casos la seva integritat, de les insubmises
marikes que cridaven que cap exèrcit ens faria iguals, de les que
apostataven front l’església i la cultura de la por, i que plantaven
cara a l’assimilació del capitalisme rosa.
Avui denunciem i cridem que cap
ofensiva ultra-catòlica ens farà retrocedir, que cap govern feixista
retallarà les nostres sexualitats, que cap sistema reaccionari ens farà
obeir la seva aparent normalitat.
Avui desobeïm i diem que són temps de
lluita al carrer, de banderes roses onejant al vent, d'escratxs
feministes i per l’alliberament sexual, de plantar cara, de visibilitzar
les nostres sexualitats dissidents, de construir els nostres gèneres
com vulguem i on vulguem.
Conscients que qualsevol procés
d’alliberament nacional o social que no inclogui un alliberament
integral de les nostres sexualitats, mai no serà un procés real
d’alliberament, perquè un poble mai serà lliure si la seva gent no ho
és.
Visca el 28 de juny!
NI MALALTES NI OBEDIENTS, SEXUALITATS DISSIDENTS!
VISIBILITZEM-NOS!
